Escriure no és només narrar uns fets. El verb requereix un subjecte, amb tota la càrrega tècnica i personal que hi va lligada. El pols del narrador, la seva respiració, el ritme dels batecs del seu cor, son tant o més importants que els fets que s’hi narren, perquè aquesta deformació inevitable de la narració conforma la seva ànima. D’altra manera, la història no passa de ser una mena d’acte de periodisme de fantasia, si és això possible.