Jordi Torrent Escala
Literatura en català
Dos homes amb bigoti paraven l’orella al costat d’un aparell de ràdio. Tots dos duien casaques de soldat. L’un de color gris verdós, i l’altre marró, amb els botons daurats. A sobre de la taula, les dues gorres també eren diferents. L’un era un barretet negre amb una àliga brodada sobre l’escut i fulles de roure a la visera. L’altre, un quepis bru amb el número del seu regiment al mig.
Al ràdio, algú parlava en un idioma estrany i els dos homes miraven de treure’n l’entrellat amb tensa expectació, la funda de l’arma oberta, el revòlver a punt.
S’estaven en una casamata subterrània, i a fora no se sentia res. Ni un soroll, ni un xiulet, ni una bomba, ni un crit d’agonia.
Cap dels dos homes entenia l’idioma en què parlava el locutor i miraven d’omplir de sentit paraules com front line, Central Powers i Triple Alliance, per no parlar dels verbs, preposicions i interjeccions que quedaven enmig de tot aquell batibull de sons que la qualitat de l’emissió no ajudava a fer més entenedor.
Tensos pel silenci que proclamava la imminència d’algun succés extraordinari, els dos homes exploraven els sons que vomitava l’aparell amb el gest tens i la mirada desconfiada.
Potser tots dos esperaven, asseguts en aquella casamata deserta, que la veu remota pronunciés les paraules que els deslliurarien d'haver de dur la mà cap a la funda del revòlver, extreure’l, introduir l’índex al gallet, apuntar l’altre i disparar-li al cap. Les paraules les havia gargotejades amb fang, sobre un tros d’ala del seu avió estavellat, un pilot anglès agonitzant. Malgrat que el traç era insegur i desdibuixat i que no tenien ni idea de què volien dir, l’havien memoritzat perfectament. Havia escrit: the war is over.
Ho havia vist perfectament i estava avisat. Una altra cosa era que no sabés relacionar el company mort amb el tros de fuet que penjava a l’interior de la Caixa de Fusta.
El seu cervell de vint grams podia perfectament olorar el perill. Però hi havia la fragant carn de porc que li omplia el cor amb una promesa difícilment renunciable. L’abastable temptació i la mort.
Però la mort no era la mort, sinó El Mort. I allò canviava les coses.
Era allí, mig penjat contra el sostre de la caixa, amb el coll trencat. A l’interior del forat letal hi havia també un tros mossegat d’embotit bavat de ratolí. Pobre il·lús, havia cregut que trauria el ventre de penes. Com ell, havia salivat fins a tornar-se boig, perquè entenia el perill d’aquella sospitosa Caixa amb dos trossos de fuet penjats. Era obvi.
Però l’Altre no havia vist un cadàver en un dels forats. L’Altre no estava avisat, i Ell sí.
L’Altre no era realment parent seu. Era d’una camada del seu pare amb una de les cosines, que li havia parit vuit parents remots bastant sòmines. Al Mus musculus no li agradaven els fills de les cosines.
Segurament havia marejat el tros de fuet fins que l’embotit s’hi havia tornat.
Segurament havia estat tan feixuc i barroer que tenia allò que es mereixia. Tal fas, tal trobaràs.
Cony de fuet! Un filet d’aroma es desprenia del tros de carn, s’arrossegava com una serp i li ballava una dolça melodia per hipnotitzar-lo.
Maleí el seu parent escanyat per haver-li plantat el dubte al davant dels ulls. No feia mala cara. Semblava que dormia. Pobre infeliç!
El Mus musculus aixecà el cap i ensumà.
Una queixalada ràpida. La Caixa ni se n’adonaria. Preparà els incisius i li semblaren prou poderosos per la proesa. Ell no era un Parent Llunyà, no era l'Altre. Ell era Ell.
Preparà cada muscle amb minuciositat, escrupolosament, fins que sentí que el seu cos tenia la suficient adrenalina per escometre la gesta. Saltar, tallar, sortir.
Ja tenia el cap al forat i allargava el coll per abastar la carn quan se sentí un clac.
No tingué ni temps d’exclamar: merda!
La Consuelo García Juan i la seva filla Maria van aparcar el Polo a Vilanova, per adreçar-se, decidides, una mica tenses i desarborades, al quarter dels Mossos d’Esquadra . Estaven indignades i havien fregat el límit en què l'esperit humà perd la paciència i extravia l’oremus.
Havien aparcat als afores i el camí fins al quarter se'ls va fer llarg, però en cap moment no van pensar en retrocedir. Anaven a totes. L’Arturo sabria amb qui se les tenia. Quan el mosso de guàrdia va aconseguir entendre de què li parlaven, se li van disparar totes les alarmes:
—Aviam, senyores, parlin d'una en una!
No semblaven estar guillades, però els vibrava al timbre de la veu un grinyol agut que resultava de no trepitjar del tot sobre una base sòlida. Com si la Consuelo García i la seva filla Maria Paredes García no acabessin d'afinar del tot, però en canvi parlaven sense vacil·lacions de contractes, obligacions, tants per cent i diners. Una bona quantitat de diners.
La Maria sabia des de feia temps que el Nene estava estafant la seva mare. Que si un préstec per entrar a la subhasta d'un pis, que si cinc mil euros per participar en el negoci de un amic policia que havia desviat una partida de cocaïna decomissada.
La Maria no portava els comptes, però estava segura que el Nene havia pessigat a sa mare més de deu o quinze mil euros des que el coneixia. El Nene era ben plantat i força jove i a la sevamare, que era una ingènua, li havia robat el cor i el tenia mig afillat i mig enllitat, i aquesta, la Maria ho sabia del cert, era una combinació letal.
En canvi, ella havia trobat un home experimentat, nou anys més gran que ella, que se’n sortia força bé en els negocis i la treia a sopar i a ballar dues vegades per setmana. A banda que de tant en tant li deia «xotxito», no tenia cap queixa del Chema.
Quan la Consuelo es va queixar a la Maria que anava curta de diners, la filla va entendre que la situació s'havia complicat. Més encara quan el Nene havia desaparegut sense deixar rastre amb quatre mil euros de la seva mare i al barri ningú sabia on havia anat.
—Potser li ha passat alguna cosa —li havia dit la Consuelo a la Maria.
—Si —va contestar la filla—. És possible que no trobi taxi per tornar. O potser no en té canvi per pagar el taxista.
La Consuelo estava furiosa i no li agradava que la seva filla li retragués.
—No t'ha caigut mai bé, el Nene.
—No.
—Almenys no s'ha atrevit mai a dir-me «xotxito».
—Però t'ha deixat pelada.
El Nene ho feia de vegades, això de desaparèixer setmanes. Un cop la Consuelo no el va veure durant tot un mes i mig, i quan es va plantar a la porta de casa, bronzejat i amb camisa florejada, ella l’havia deixat entrar com si res, com si tornés de comprar un cartó de Marlboro.
Però al febrer totes dues sabien que el Nene no tornaria, ni els quatre mil euros. La Consuelo es va beure una ampolla de Beefeater i passà la resta de la setmana plorant com una criatura.
—És que ets curta, mama. No diguis que sabies que el Nene és un xoriço.
La Consuelo no deia res, però qui calla atorga. Era tan maco, el Nene, i tan necessitat d’amor. El Nene era com un fill, per a ella. I s'estremia de plaer.
Un dia va venir la Maria encesa i brillant, una mica misteriosa.
—Hem de parlar.
Aquell «hem de parlar» no venia acompanyat de cara de gos, ni de cap mirada que preludiés l'espès sermonejar que darrerament havia enverinat una mica les relacions de mare
i filla.
De bon començament, a la Consuelo li costà entendre què li proposava la Maria, però al final encara va ser pitjor: resultava que Txema, el manso de la seva filla, no es deia Txema sinó Arturo, no era comercial de sabons sinó un peix gros dels serveis secrets del govern de Madrid i s'havia prestat a trobar el Nene i rescabalar-les del deute.
—Un agent secret? El Txema?
A la Maria se li van il·luminar els ulls.
—Arturo.
—I com li trauran els diners? El Nene no és precisament milionari.
Aquí la Maria va abaixar la veu. Estaven soles a casa, de manera que no hi havia ningú que les pogués sentir però, malgrat això, la Maria va repassar totes i cadascuna de les finestres obertes fins que finalment s’aixecà a tancar la que donava a la cuina del veí, d'on sortia una penetrant olor d’oli recremat.
—Diu que el matarà i vendrà els seus òrgans —va explicar la filla amb un to de veu reposat, respectuós malgrat l'escabrositat del tema.
La Consuelo obrí la boca i buscà al cervell les paraules que més s'adequaven a aquella proposta:
—¿S'ha tornat boig?
La Maria sabia perfectament que la seva mare s'enrocaria, però tenia preparat un argument de pes:
—Ens donaran seixanta mil euros, si els òrgans estan en bones condicions.
La Consuelo es va ofendre:
—El Nene ho té tot de primera! Es cuida molt!
—Millor —acabà la conversa la filla.
«Deutes targeta: 4665 € Deutes seguretat social: 3289 + interessos demora (no pagar) Deutes pis: 680 x 4= 2720 (demanar descompte) 6 dies a Calador: 138 bitllets + 140 x 5 hotel (700) + despeses 550 = 1388
Rentadora nova: 368 € (veure què valen al Bualapop) Vestit Pulanbir: 28, 90 Vestit de bany: 19,90 Bossa platja: 12 TOTAL: 4536,8
Banc: 9201,8 Seguretat social: NO PAGAR».
La nena es conformaria amb vint mil per la gestió, de manera que en quedarien quaranta mil, menys nou-mil dos-cents que devia al banc, sumaven més de trenta mil euros per rebentar-se. Afegí: «màquina elèctrica de cafè: 49,90».
Al final, el Nene se l'havia beneficiada i li havia buidat la caixa. I a més, l’havia humiliada amb coses que no gosava explicar. Li deia «vella, vols això que tinc aquí, oi?» i la posava de cara a la seva cosa, de quatre grapes com un gos, i... Però li demanaria a Arturo que no el fes patir. Una bala, o un cop fort al cap. En fi, quin benefici havia aportat mai el Nene al món?
La reunió va ser tensa. En Txema, anomenat Arturo, era una bona peça. Com a Txema era un paio corrent, de la pila, però com Arturo semblava de la pell de Barrabàs. Ja no deia «xotxito» a la Maria, li deia «senyoreta» com si no la conegués de res, i a ella senyora Juan, perquè la Consuelo es deia Garcia Juan i potser li havia semblat que García era massa poc.
—Tinc gent professional, no pateixi, senyora Juan —li va explicar—. El Nene no se n’assabentarà i ja tindrà els òrgans a la nevera. —Va afegir un silenci per ajudar-les a concentrar-se en allò que diria a continuació: — i vostès els seus merescuts seixanta-mil euros.
Havia vist un banyador turquesa al Pulanbir amb uns farbalans a la cintura que li dissimularien la panxa i, a més, mereixia unes vacances a Calador. Va fer el possible per no imaginar-se el Nene mort i buit per dins.
—Vinga, som-hi —va dir amb la veu escanyada.
—Els he preparat un contracte especificant el compromís de cadascú a l'operatiu — va treure uns papers ben impresos amb el text de l'acord—. D'aquesta manera tothom sabrà a què es compromet i tot quedarà clar i, entre cometes, oficial.
La Maria va pensar que en Txema, l’Arturo, feia més patxoca des que sabia que era agent secret. No era un James Bond, però li quedava perfecte el paper, i fins i tot hauria jurat que s’haviaaprimat una mica. El món estava ple de sorpreses.
«L'operatiu s'interessa pel cas Nene de manera extraoficial —assumeixin que això nopot ser de cap manera oficial, ja m'entenen, encara que el protocol sigui el mateix que en els casos habituals— i es compromet a consumar l'operació de forma reservada, assumint la obligació ferma d'aportar a Consuelo García Juan la totalitat íntegra dels beneficis del operatiu per una quantitat no menor de 60.000 euros ni més gran de 80.000»
L’Arturo va mirar les dues dones, una darrere l'altra, per llegir als seus ulls la conformitat tàcita.
—Anem bé —l’animà la Consuelo.
—“Jo, Consuelo García Juan aporto la total inversió de l'operatiu Nene, que puja a 7.000 euros, suma que serà aportada per la requirent dels serveis de la secció especial abans d'iniciar l'operació i quedarà constància del pagament en aquest document, signat a Madrid, el dia .... de ... de...”
—Set mil euros?
—Entengui, senyora, que els serveis secrets no poden assumir els costos d'una operació extraoficial —l’Arturo va somriure francament—. Tindríem un embolic legal, senyora Juan.
—Però no n'havíem parlat de cap quantitat.
L’Arturo va tornar a somriure. Mirà la Maria i després la seva mare amb un esguard profund, net i completament impertorbable, que les va fer sentir nenes jugant a jocs de grans, i totes dues van empassar saliva. La Consuelo es va regirar a la cadira. Se sentia una taca a la camisa impecable de l'Arturo. Es sentia pobre i culpable quan va confessar:
—No els tinc, set mil euros. El Nene em va deixar pelada.
L’Arturo, abans Txema, no va canviar la cara. Amb professionalitat encaixà entre els dits els marges dels dos Din A4 que contenien el contracte i es disposà a tornar-los amb calma a la cartera.
—Te’n pago tres mil ara, i els altres quatre els descomptem dels seixanta.
L’Arturo tenia un somriure agradable, amable, respectuós i plàcid. Quan guardava el document a la cartera, a cap de les dues els va passar pel cap que pogués anomenar «xotxito»
a ningú.
—Jo et puc deixar els altres quatre, mama —es va oferir la Maria—. Vull que el Nene t'ho pagui.
La Maria odiava el Nene perquè sovint, tot i ser el xicot de la mare, li feia proposicions i la tractava de pendó.
—Quan reuneixin els diners, senyoretes, signarem el contracte.
Dilluns, d'hora, havien quedat per esmorzar i després van anar als seus bancs respectius per treure cadascuna la quantitat que li corresponia. Van tornar a trobar-se al bar per anar a
agafar el metro. De nou a casa de la Consuelo, van haver d'esperar mitja hora llarga que l'agent secret fes sonar el timbre de l'intèrfon.
Com si no haguessin passat dos dies, l’Arturo tragué el contracte de la cartera i una altra vegada el diposità acuradament sobre la taula. Tornaven a estar com ho havien deixat.
L’Arturo va mirar la mare i després la filla. La Consuelo s'havia assegut amb les mans sobre la taula i Maria agafava com si li fos la vida una caixa de cartró de sabates esportives New
Balanç on duien l’efectiu. La Consuelo clavà els ulls en la Maria amb intenció, i la filla aixecà la caixa amb totes dues mans per dipositar-la sobre la taula. L’Arturo la va mirar com si no sabés què feia.
La Maria obrí la caixa, n’extragué curosament els set feixos de mil euros i els diposità sobre la taula, al costat de la tapa. L’Arturo deixà un dels contractes davant de la Consuelo, llegí el seu en veu alta i li va indicar a la mare on havia d’estampar la signatura. Signat escrupolosament el document per tots tres, l’Arturo guardà els papers i els set mil euros a la cartera i s’aixecà.
—Avui és dilluns vint-i-tres —va anunciar, mirant el rellotge—. Les contactaré dilluns trenta per lliurar-los la quantitat. Mentrestant no provin de posar-se en contacte amb mi i, no cal
que ho digui, aquest assumpte queda estrictament cenyit a l’àmbit del més estricte secret. —Les va mirar als ulls, primer la mare i després la filla.
—Qualsevol indiscreció per part seva es considerarà un incompliment de contracte i aquest quedarà au-to-mà-tica-ment rescindit. Estem d'acord?— I les va clavar una mirada tan dura que la frase va sonar a amenaça:
—Això no és un joc.
La Maria va sentir que un calfred de plaer li recorria l'esquena fins a les cervicals.
Dilluns, trenta de març, ningú no les va trucar, però era normal, perquè els serveis secrets tenien altres comeses a l'atribolat món. Dimecres, un d'abril tampoc no hi va haver notícies. Divendres tres, la Maria va tenir un malson i es despertà cap a les tres del matí, suada i amb els nervis a flor de pell. Va treure els peus del llit i assegué a la vora del matalàs. El terra estava gelat i els llençols xops. Va buscar resumir la situació en una paraula:
—Subnormals —decidí—. Som subnormals —i va trucar a la seva mare.
Va esperar tant, que li va semblar que el mòbil començaria a treure fum, cony, perquè no l'agafava? La veu de la mare sonava pastosa, com si s'hagués adormit al final d'una mona
fenomenal.
—Són les tres i divuit de la matinada, Maria, quina mosca t'ha picat? Espero que no es tracti de cap estupidesa.
Maria va intentar anar al gra:
—Som deficients mentals.
La seva mare va callar una bona estona. Només se sentien els cotxes que venien per la C15 cap a Sant Miquel.
—N’estàs segura?
Se sentí un silenci a l’aparell, seguit d’una conclusió aclaparadora:
—No en tinc cap dubte.
Després d'una llarga, llarguíssima estona de silenci, que el veí del primer primera va aprofitar per discutir a crits amb la seva dona fins que se sentí un fort cop i un plor,
la Consuelo, amb la veu escanyada, va apuntar: —Tenim el contracte.
La Maria no la seguia.
—És un incompliment de contracte de dos parells de collons —va explicar la seva mare.
El mosso de guàrdia de Vilanova va entendre que havia de buscar algú amb més autoritat que es responsabilitzés del cas i va trucar a la porta del comissari.
—No s'ho creurà, senyor comissari.
El comissari va somriure amb suficiència. Als seus segles de policia havia vist de tot. Massa. —Què tenim, avui?
—Un incompliment de contracte, senyor comissari.