top of page

De viva veu.
 

Engeguem un recull de contes narrats de viva veu, amb imatges o no, al canal de Youtube https://www.youtube.com/@jorditorrentescala360

i al soundcloud, només en àudio, a https://soundcloud.com/jorditorrent-211552674

De moment en tenim quatre, però, a poc a poc, n'anirem penjant més i més.

També els pots trobar a l'apartat de la web “De viva veu (podcasts)”.

Feia temps que no plovia. Núvols de gasos invisibles ofegaven el petit planeta blau en un candorós ventall de tòxics que excretaven els fabricants de vanitats i ofegaven la vida. Canviaren els vents i els itineraris de l’aigua, es desglaçaren els pols i el diòxid de carboni emmagatzemat als gels eterns. La meitat del món veia agonitzar la vida per causa d’aquell clima desgavellat. El planeta emmalaltí i la vida s’arrossegava com podia. Quan el líder suprem d’una república —de la qual no direm el nom per no assenyalar amb el dit— sabé que el seu natural grassonet i cofat tenia una data de caducitat, per començar feu executar els metges del palau de la República del Poble. El següent pas va ser procurar-se científics alternatius: un que curava el càncer amb Coca-cola imperialista, un altre que tenia una màquina amb electroimants miraculosos, tres avis practicants de la medicina xinesa tradicional, un böö enviat des del més enllà per Tengger, encarnat en Gengis Khan. Tots cinc foren torturats fins a la mort quan es complí el segon aniversari de l’Adveniment del Pèrfid Tumor Contrarevolucionari i el càncer no remetia. Era un acte de traïció operar al Líder Suprem, i els metges de la República es jugaren en massa la vida en un port de muntanya per no perdre-la tractant l’ínclit malalt. El Líder Suprem es quedà sol a Palau amb les seves sis esposes, els disset fills, un subministrament inesgotable d’opi i morfina, vint-i-vuit generals, dos mil guàrdies republicans i el comandament del país, que incloïa l’accés al considerable arsenal atòmic que el Líder Suprem havia comprat a l’exèrcit de la República. Ningú no entén del tot com va anar: sembla que la premsa d’una nació veïna publicà amb poca fortuna la notícia de la mort inevitable del Líder Suprem en termes poc seriosos i aquest, encegat per la morfina i la ràbia de sentir que s’apagava com una espelma, decidí que no tenia gaire a perdre si enviava una andanada de míssils terra-aire al país de la premsa porfidiosa. Això no obstant, el Líder Suprem envià la desolació a unes muntanyes despoblades, on pensava que infringiria poques baixes, i d’ínfima categoria. La mala sort volgué que l’esposa i la filla del primer ministre del país ofensor passessin unes vacances, més o menys de conveniència política, en aquell indret deixat de la mà de Déu i que, sense remei, els seus automòbils fossin els primers a volar pels aires. L’assumpte provocà l’alarma immediata en tots els estaments. Es discutí a la seu de l’Organització de les Nacions Unides, que no aconseguiren acabar de prendre una postura enraonada que fer front comú a l’amenaça d’aquell líder desarborat i perillosíssim. La Xina envià tropes a la frontera per picar-li les crestes, el Japó una flota a Formosa, aleshores Taiwan, amb l’ajut dels Estats Units, que veieren aquella com una ocasió per enfortir la seva influència a les fronteres amb el gegant asiàtic. Un grupuscle mahometà sense absolutament res a perdre s’immolà amb bombes casolanes i assassinaren dos mil colons jueus que festejaven la massacre de Massada. En represàlia, l’exèrcit israelià ajusticià cent cinquanta mil palestins, vuitanta mil jordans, set mil libanesos, quaranta mil sirians, cinquanta egipcis i tres alemanys que viatjaven en un autobús. Europa ja sabia que passaria i envià càmeres i periodistes, organitzacions no governamentals i polítics desterrats a cada racó del conflicte, vengué tecnologia i comprà matèries primeres i aparells domèstics, però no s’hi implicà més que amb paraules i gestos de poca transcendència. Rússia envaí el Kirguizistan. El Líder Suprem moria. Els japonesos perderen la fe fins i tot en la floració dels ametllers, els xinesos entraren cinquanta carros de combat Tipo 99 península endins, fins a Tongsang, gairebé a la frontera amb Rússia, i bloquejaren la flota americana amb vuit destructors i sis submarins nuclears. Rússia instal·là al govern kirguizstanès un líder despòtic però afí a Rússia. Li compraren un exèrcit i una flora aèria, un palau enorme amb merlets i garites pintades de blau, i Turquia els vengué els flamants uniformes i drons armats, de fabricació nacional, amb què neutralitzar les previsibles revoltes. El Líder Suprem, sense sortir del llit, aconseguí reunir els comandaments militars de la República i presentà queixes formals a les Nacions Unides per la ingerència dels Estats Units i la Xina en els assumptes de les dues repúbliques unides per una Història Comuna i Llaços Infrangibles. La Xina advertí els Estats Units que no podia immiscir-se en els assumptes asiàtics, i els americans replicaren que tot allò que passava al món els concernia directament. Rússia protestà per la intrusió de xinesos i americans en els afers asiàtics i estacionà tropes a les ribes dels rius Bira i Bidjan, a la frontera nord de la república xinesa, i al districte de Khasansky, entre Corea del Nord i la Xina. I no plovia. Els mars s’acidificaren i moriren corals i anemones, amb els peixos pallasso i els enormes Tridacna gigas, que quedaren bocabadades i empestaren les platges del paradís. La darrera papallona tancà les ales al cim d’un pic de l’Himàlaia que es deia Kanchenjunga, al peu d’un munt de banderes, llaunes de begudes isotòniques i paper higiènic dispersat sota pedres negres que havien estat cobertes de neu. Abans de morir, però, el Líder Suprem de la petita república en un rampell heroic ordenà la seva segona dona que li empenyés la cadira de rodes fins a una porta secreta del darrere del seu despatx, tancada amb dos panys. Un petit ascensor baixava a una sala grossa que s’havia fet construir a les entranyes de la terra. Al fons, una altra porta amb un rètol on hi havia dibuixat un ventilador negre sobre un triangle de color groc de rovell d’ou. La segona dama es feu una foto amb el mòbil de fabricació nacional perquè en tenia el costum i sempre que acompanyava el Líder Suprem es feia alguna foto, excepte quan havia d’acompanyar-lo al llit. Al Líder Suprem li havien explicat com anava aquell merder de botons d’ivori i cables vermells, però mai no ho havia acabat de processar en detall. Sabia que hi havia tres botons, un d’ell tancat amb una mena de carcassa d’acer que tenia pany. Es jurà que afusellaria el carallot que havia construït aquella guitza. Nena, fes-ho tu. Jo no puc ni aixecar el braç. Menys encara encertar la clau al forat del pany. La Segona Dama li agafà la clau i es feu una foto. Després apropà la cara a la del Líder Suprem de la petita república, somrigué i feu una altra foto. A la seu dels Esquadrons de la Mort Heroica del gloriós Exèrcit del Poble, a l’Honorable Comandant en Cap li sonà l’Ardida Sirena i quedà de pedra, perquè no tenia gens clar que aquella andròmina funcionés en realitat. L’Honorable Comandant en Cap dels Esquadrons de la Mort Heroica estava a dies de la Merescuda Jubilació. Havia ingressat a les Forces Armades l’any mateix de la mort de l’Honorable Pare del Líder Suprem, que havia estat Líder Suprem quan, amb l’aquiescència dels camarades Mao i Stalin, s’intentà la reunificació de la Península i, ajudats per l’Exèrcit de Voluntaris del Poble Xinès, s’enfrontaren a les forces imperialistes del General MacArthur. La idea original era que quan sonés l’Ardida Sirena havia d’anar fins al comandament dels Enllaços d’Acció Permissiva Ràpida, obrir el pany de caixa amb la contrasenya i accionar l’interruptor de les ogives nuclears dels míssils tàctics seguint el protocol acordat. L’Honorable Comandant en Cap dels Esquadrons de la Mort Heroica sempre havia pensat que, arribat el moment, a risc de ser afusellat o alguna cosa pitjor, no premeria els botons, perquè no volia morir culpable d’haver desfermat aquell desgavell. Coneixia des de feia anys la paranoia psicològica reconsagrada del Líder Suprem i no volia ser còmplice d’un mullader tan seriós com el que l’Ardida Sirena li proposava. Però l’Honorable Comandant en Cap dels Esquadrons de la Mort Heroica havia perdut la seva esposa feia mig any i li havien caigut al damunt com una llosa cada any que havia viscut a l’ombra del partit i del Líder Suprem i, en realitat, poques coses ja el lligaven a aquest món trist, gris i decididament difícil on li havia tocat viure. No havien tingut fills, no tenia gaires parents i, els que tenia, el defugien com de la pesta, perquè ser l’Honorable Comandant en Cap dels Esquadrons de la Mort Heroica tenia servituds que no havia sabut evitar mai. Encara més, sabia perfectament que si desobeïa cap ordre del Líder Suprem, acabaria els seus dies de molt mala manera, de forma que, fet i fet, preferia petar en companyia que assumir cap calamitat en solitari, com un idiota. El dia que traspassà el darrer ésser humà del planeta, es feu un silenci. Com que ja no hi havia aus, ni grills, ni cigales als arbres, el silenci fou total excepte per les ones del mar espesseït i les gotes feixugues de rosada que vessaven les fosques coves habitades un dia per rates, cucs i rat-penats. El dia que morí l’últim ésser humà al planeta, el sol sortí com cada dia, però els colors de l’alba anaven tenyits del dol pels àvids simis autors de la terrible apocalipsi. «Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per tocar». Amb la primera trompeta, caigué una pedregada i un foc barrejats amb sang, i la tercera part dels arbres i les plantes van quedar socarrats. La trompeta del segon àngel abocà al mar una gran muntanya encesa al mar, que es convertí en sang. La tercera trompeta anuncià un astre gegantí que caigué del cel, encès, i evaporà l’aigua dels rius i les fonts. La quarta creà una boira tan espessa que no es podia veure el sol i tant el dia com la nit s’enfosquiren. La cinquena va obrir la terra per alliberar el cor del planeta en forma de lava. La sisena alliberà els quatre genets de l'Apocalipsi. A la setena, un estol de veus potents proclamaren: és hora de destruir els destructors de la terra. Però ningú no ho va veure, ni ningú n’escrigué la crònica, perquè es tractava d’un planeta petit, suburbial, remot, i l’espant de la colossal catàstrofe queda minimitzada per la implacable escala còsmica, per la immisericorde immensitat. El dia que morí l’últim ésser humà al planeta, ningú sortí a la finestra a veure què passava en aquell racó miserable quan, després de les set trompetes, s’apagaren els llums i es feu el silenci.

El dia que morí el darrer ésser humà del planeta.
 

174883.png
0f0e820e9093e540c2587da67bfbd22e.jpg

​ Ho havia vist perfectament i estava avisat. Una altra cosa era que no sabés relacionar el company mort amb el tros de fuet que penjava a l’interior de la Caixa de Fusta. El seu cervell de vint grams podia perfectament olorar el perill. Però hi havia la fragant carn de porc que li omplia el cor amb una promesa difícilment renunciable. L’abastable temptació i la mort. Però la mort no era la mort, sinó El Mort. I allò canviava les coses. Era allí, mig penjat contra el sostre de la caixa, amb el coll trencat. A l’interior del forat letal hi havia també un tros mossegat d’embotit bavat de ratolí. Pobre il·lús, havia cregut que trauria el ventre de penes. Com ell, havia salivat fins a tornar-se boig, perquè entenia el perill d’aquella sospitosa Caixa amb dos trossos de fuet penjats. Era obvi. Però l’Altre no havia vist un cadàver en un dels forats. L’Altre no estava avisat, i Ell sí. L’Altre no era realment parent seu. Era d’una camada del seu pare amb una de les cosines, que li havia parit vuit parents remots bastant sòmines. Al Mus musculus no li agradaven els fills de les cosines. Segurament havia marejat el tros de fuet fins que l’embotit s’hi havia tornat. Segurament havia estat tan feixuc i barroer que tenia allò que es mereixia. Tal fas, tal trobaràs. Cony de fuet! Un filet d’aroma es desprenia del tros de carn, s’arrossegava com una serp i li ballava una dolça melodia per hipnotitzar-lo. Maleí el seu parent escanyat per haver-li plantat el dubte al davant dels ulls. No feia mala cara. Semblava que dormia. Pobre infeliç! El Mus musculus aixecà el cap i ensumà. Una queixalada ràpida. La Caixa ni se n’adonaria. Preparà els incisius i li semblaren prou poderosos per la proesa. Ell no era un Parent Llunyà, no era l'Altre. Ell era Ell. Preparà cada muscle amb minuciositat, escrupolosament, fins que sentí que el seu cos tenia la suficient adrenalina per escometre la gesta. Saltar, tallar, sortir. Ja tenia el cap al forat i allargava el coll per abastar la carn quan se sentí un clac. No tingué ni temps d’exclamar: merda! ​

0f0e820e9093e540c2587da67bfbd22e.jpg
174883.png
images.jpg

La Consuelo García Juan i la seva filla Maria van aparcar el Polo a Vilanova, per adreçar-se, decidides, una mica tenses i desarborades, al quarter dels Mossos d’Esquadra. Estaven indignades i havien fregat el límit en què l'esperit humà perd la paciència i extravia l’oremus. Havien aparcat als afores i el camí fins al quarter se'ls va fer llarg, però en cap moment no van pensar en retrocedir. Anaven a totes. L’Arturo sabria amb qui se les tenia. Quan el mosso de guàrdia va aconseguir entendre de què li parlaven, se li van disparar totes les alarmes: —Aviam, senyores, parlin d'una en una! No semblaven estar guillades, però els vibrava al timbre de la veu un grinyol agut que resultava de no trepitjar del tot sobre una base sòlida. Com si la Consuelo García i la seva filla Maria Paredes García no acabessin d'afinar del tot, però en canvi parlaven sense vacil·lacions de contractes, obligacions, tants per cent i diners. Una bona quantitat de diners. La Maria sabia des de feia temps que el Nene estafava la seva mare. Que si un préstec per entrar a la subhasta d'un pis, que si cinc mil euros per participar en el negoci de un amic policia que havia desviat una partida de cocaïna decomissada. La Maria no portava els comptes, però estava segura que el Nene havia pessigat a sa mare més de deu o quinze mil euros des que el coneixia. El Nene era ben plantat i força jove, i a la seva mare, que era una ingènua, li havia robat el cor i el tenia mig afillat i mig enllitat, i aquesta, la Maria ho sabia del cert, era una combinació letal. En canvi, ella havia trobat un home experimentat, nou anys més gran que ella, que se’n sortia força bé en els negocis i la treia a sopar i a ballar dues vegades per setmana. A banda que de tant en tant li deia «xotxito», no tenia cap queixa del Chema. Quan la Consuelo es va lamentar a la Maria que anava curta de diners, la filla va entendre que la situació s'havia complicat. Més encara quan el Nene havia desaparegut sense deixar rastre amb quatre mil euros de la seva mare, i al barri ningú sabia on havia anat. —Potser li ha passat alguna cosa —li havia dit la Consuelo a la Maria. —Si —va contestar la filla—. És possible que no trobi taxi per tornar. O potser no en té canvi per pagar el taxista. La Consuelo estava furiosa i no li agradava que la seva filla li ho retragués. —No t'ha caigut mai bé, el Nene. —No. —Almenys no s'ha atrevit mai a dir-me «xotxito». —Però t'ha deixat pelada. El Nene ho feia de vegades, això de desaparèixer setmanes. Un cop la Consuelo no el va veure durant tot un mes i mig i, quan es va plantar a la porta de casa, bronzejat i amb camisa florejada, ella l’havia deixat entrar com si res, com si tornés de comprar un cartró de Marlboro. Però al febrer totes dues sabien que el Nene no tornaria, ni els quatre mil euros. La Consuelo es va beure una ampolla de Beefeater i passà la resta de la setmana plorant com una criatura. —És que ets curta, mama. No diguis que no sabies que el Nene és un xoriço. La Consuelo no deia res, però qui calla atorga. Era tan maco, el Nene, i tan necessitat d’amor. El Nene era com un fill, per a ella. I s'estremia de plaer. Un dia va venir la Maria encesa i brillant, una mica misteriosa. —Hem de parlar. Aquell «hem de parlar» no venia acompanyat de cara de gos, ni de cap mirada que preludiés l'espès sermonejar que darrerament havia enverinat una mica les relacions de mare i filla. De bon començament, a la Consuelo li costà entendre què li proposava la Maria, però al final encara va ser pitjor: resultava que Txema, el manso de la seva filla, no es deia Txema sinó Arturo, no era comercial de sabons sinó un peix gros dels serveis secrets del govern de Madrid i s'havia prestat a trobar el Nene i rescabalar-les del deute. —Un agent secret? En Txema? A la Maria se li van il·luminar els ulls. —Arturo. —I com li trauran els diners? El Nene no és precisament milionari. Aquí la Maria va abaixar la veu. Estaven soles a casa, de manera que no hi havia ningú que les pogués sentir però, tot i això, la Maria va repassar totes i cadascuna de les finestres obertes fins que, finalment, s’aixecà a tancar la que donava a la cuina del veí, d'on sortia una penetrant olor d’oli recremat i sardina veterana. —Diu que el matarà i vendrà els seus òrgans —va explicar la filla en un to de veu reposat, respectuós malgrat l'escabrositat del tema. La Consuelo obrí la boca i buscà al cervell les paraules que més s'adequaven a aquella proposta: —S'ha tornat boig? La Maria sabia perfectament que la seva mare s'enrocaria, però tenia preparat un argument de pes: —Ens donaran seixanta mil euros, si els òrgans estan en bones condicions. La Consuelo es va ofendre: —El Nene ho té tot de primera! Es cuida molt! —Millor —acabà la conversa la filla. ​ «Deutes targeta: 4665 € Deutes seguretat social: 3289 + interessos demora (no pagar) Deutes pis: 680 x 4= 2720 (demanar descompte) 6 dies a Calador: 138 bitllets + 140 x 5 hotel (700) + despeses 550 = 1388 Rentadora nova: 368 € (veure què valen al Bualapop) Vestit Pulanbir: 28, 90 Vestit de bany: 19,90 Bossa platja: 12 TOTAL: 4536,8 Banc: 9201,8 Seguretat social: NO PAGAR». La nena es conformaria amb vint mil per la gestió, de manera que n'hi quedarien quaranta mil, menys nou-mil dos-cents que devia al banc, sumaven més de trenta mil euros per rebentar-se. Afegí: «màquina elèctrica de cafè: 49,90». Al final, el Nene se l'havia beneficiada i li havia buidat la caixa. I a més, l’havia humiliada amb coses que no gosava explicar. Li deia «iaia, vols això que tinc aquí, oi?» i la posava de cara a la seva cosa, de quatre grapes com un gos, i... Però li demanaria a Arturo que no el fes patir. Una bala, o un cop fort al cap. En fi, quin benefici havia aportat mai el Nene al món? ​ La reunió va ser tensa. En Txema, anomenat Arturo, era una bona peça. Com a Txema era un paio corrent, de la pila, però com Arturo semblava de la pell de Barrabàs. Ja no deia «xotxito» a la Maria, li deia «senyoreta» com si no la conegués de res, i a ella senyora Juan, perquè la Consuelo es deia Garcia Juan i potser li havia semblat que García era massa vulgar. —Tinc gent professional, no pateixi, senyora Juan —li va explicar—. El Nene no se n’assabentarà i ja tindrà els òrgans a la nevera. —Va afegir un silenci per ajudar-les a concentrar-se en allò que diria a continuació: — i vostès els seus merescuts seixanta-mil euros. Havia vist un banyador turquesa al Pulanbir, amb uns farbalans a la cintura que li dissimularien la panxa i, a més, mereixia unes vacances a Calador. Va fer el possible per no imaginar-se el Nene mort i buit per dins. —Vinga, som-hi —va dir, amb la veu escanyada. —Els he preparat un contracte especificant el compromís de cadascú amb l'operatiu — va treure uns papers ben impresos, amb el text de l'acord—. D'aquesta manera tothom sabrà a què es compromet i tot quedarà clar i, entre cometes, oficial. La Maria va pensar que en Txema, l’Arturo, feia més patxoca des que sabia que era agent secret. No era un James Bond, però li quedava perfecte el paper, i fins i tot hauria jurat que s’havia aprimat una mica. El món estava ple de sorpreses. «L'operatiu s'interessa pel cas Nene de manera extraoficial -assumeixin que això no pot ser de cap manera oficial, ja m'entenen, encara que el protocol sigui el mateix que en els casos habituals— i es compromet a consumar l'operació de forma reservada, assumint l'obligació ferma d'aportar a Consuelo García Juan la totalitat íntegra dels beneficis de l'operatiu per una quantitat no menor de 60.000 euros ni més gran de 80.000» L’Arturo va mirar les dues dones, l'una darrere l'altra, per llegir als seus ulls la conformitat tàcita. —Anem bé —l’animà la Consuelo. —“Jo, Consuelo García Juan aporto la total inversió de l'operatiu Nene, que puja a 7.000 euros, suma que serà aportada per la requirent dels serveis de la secció especial abans d'iniciar l'operació, i quedarà constància del pagament en aquest document, signat a Vilanova i la Geltrú, el dia .... de ... de...” —Set mil euros? —Entengui, senyora, que els serveis secrets no poden assumir els costos d'una operació extraoficial —l’Arturo va somriure francament—. Tindríem un embolic legal, senyora Juan. —Però no n'havíem parlat de cap quantitat. L’Arturo tornà a somriure. Mirà la Maria i després la seva mare amb un esguard profund, net i completament impertorbable, que les va fer sentir nenes jugant a jocs de grans, i totes dues van empassar saliva. La Consuelo es va regirar a la cadira. Se sentia una taca a la camisa impecable de l'Arturo. Es sentia pobre i culpable quan va confessar: —No els tinc, set mil euros. El Nene em va deixar pelada. L’Arturo, abans Txema, no va canviar la cara. Amb professionalitat encaixà entre els dits els marges dels dos Din A4 que contenien el contracte i es disposà a tornar-los amb calma a la cartera. —Te’n pago mil ara, i els altres sis els descomptem dels seixanta. L’Arturo tenia un somriure agradable, amable, respectuós i plàcid. Quan guardava el document a la cartera, a cap de les dues els va passar pel cap que pogués anomenar «xotxito» a ningú. —Jo et puc deixar els altres sis, mama —es va oferir la Maria—. Vull que el Nene t'ho pagui. La Maria odiava el Nene perquè sovint, tot i ser el xicot de la mare, li feia proposicions i la tractava de pendó. —Quan reuneixin els diners, senyoretes, signarem el contracte. ​ Dilluns, d'hora, havien quedat per esmorzar, i després van anar als seus bancs respectius per treure cadascuna la quantitat que li corresponia. Van tornar a trobar-se al bar per anar a agafar el metro. Altre cop a casa de la Consuelo, van haver d'esperar mitja hora llarga que l'agent secret fes sonar el timbre de l'intèrfon. Com si no haguessin passat dos dies, l’Arturo tragué el contracte de la cartera i una altra vegada el diposità acuradament sobre la taula. Tornaven a estar com ho havien deixat. L’Arturo va mirar la mare i després la filla. La Consuelo s'havia assegut amb les mans sobre la taula i la Maria agafava, com si li anés la vida, una caixa de cartró de sabates esportives New Balance on duien l’efectiu. La Consuelo clavà els ulls en la Maria amb intenció, i la filla aixecà la caixa amb totes dues mans, per dipositar-la sobre la taula. L’Arturo la va mirar com si no sabés què feia. La Maria obrí la caixa, n’extragué curosament els set feixos de mil euros i els diposità sobre la taula, al costat de la tapa. L’Arturo deixà un dels contractes davant de la Consuelo, llegí el seu en veu alta i li va indicar a la mare on havia d’estampar la signatura. Signat escrupolosament el document per tots tres, l’Arturo guardà els papers i els set mil euros a la cartera i s’aixecà. —Avui és dilluns vint-i-tres —va anunciar, mirant el rellotge—. Les contactaré dilluns trenta per lliurar-los la quantitat. Mentrestant no provin de posar-se en contacte amb mi i, no cal que ho digui, aquest assumpte queda estrictament cenyit a l’àmbit del més estricte secret. —Les va mirar als ulls, primer la mare i després la filla. —Qualsevol indiscreció per part seva es considerarà un incompliment de contracte i aquest quedarà au-to-mà-tica-ment rescindit. Estem d'acord?— I les va clavar una mirada tan dura que la frase va sonar a amenaça: —Això no és un joc. La Maria va sentir que un calfred de plaer li recorria l'esquena fins a les cervicals. ​ Dilluns, trenta de març, ningú no les va trucar, però era normal, perquè els serveis secrets tenien altres comeses en aquest món atribolat. Dimecres, un d'abril, tampoc no hi va haver notícies. Divendres tres, la Maria va tenir un malson i es despertà cap a les tres del matí, suada i amb els nervis a flor de pell. Va treure els peus del llit i assegué a la vora del matalàs. El terra estava gelat i els llençols xops. Va buscar resumir la situació en una paraula: —Subnormals —decidí—. Som subnormals —i va trucar a la seva mare. Va esperar tant, que li va semblar que el mòbil començaria a treure fum, cony, perquè no l'agafava? La veu de la mare sonava pastosa, com si s'hagués adormit al final d'una mona fenomenal. —Són les tres i divuit de la matinada, Maria, quina mosca t'ha picat? Espero que no es tracti de cap estupidesa. Maria va intentar anar al gra: —Som deficients mentals. La seva mare va callar una bona estona. Només se sentien els cotxes que venien per la C15 cap a Sant Miquel. —N’estàs segura? Se sentí un silenci a l’aparell, seguit d’una conclusió aclaparadora: —No en tinc cap dubte. Després d'una llarga, llarguíssima estona de silenci, que el veí del primer primera va aprofitar per discutir a crits amb la seva dona, fins que se sentí un fort cop i un plor, la Consuelo, amb la veu escanyada, va apuntar: —Tenim el contracte. La Maria no la seguia. —És un incompliment de contracte de dos parells de collons —li va explicar la seva mare. ​ El mosso de guàrdia de Vilanova va entendre que havia de buscar algú amb més autoritat que es responsabilitzés del cas i va trucar a la porta del comissari. —No s'ho creurà, senyor comissari. El comissari va somriure amb suficiència. Als seus segles de policia havia vist de tot. Massa. —Què tenim, agent? —Un incompliment de contracte, senyor comissari.

0f0e820e9093e540c2587da67bfbd22e.jpg

Dos homes amb bigoti paraven l’orella al costat d’un aparell de ràdio. Tots dos duien casaques de soldat. L’un de color gris verdós, i l’altre marró, amb els botons daurats. A sobre de la taula, les dues gorres també eren diferents. L’una era un barretet negre amb una àliga brodada sobre l’escut i fulles de roure a la visera. L’altre, un quepis bru amb el número del seu regiment al mig. Al ràdio, algú parlava en un idioma estrany i els dos homes miraven de treure’n l’entrellat amb tensa expectació, la funda de l’arma oberta, el revòlver a punt. S’estaven en una casamata subterrània, i a fora no se sentia res. Ni un soroll, ni un xiulet, ni una bomba, ni un crit d’agonia. Cap dels dos homes entenia l’idioma en què parlava el locutor i miraven d’omplir de sentit paraules com front line, Central Powers i Triple Alliance, per no parlar dels verbs, preposicions i interjeccions que quedaven enmig de tot aquell batibull de sons que la qualitat de l’emissió no ajudava a fer més entenedor. Tensos pel silenci que proclamava la imminència d’algun succés extraordinari, els dos homes exploraven els sons que vomitava l’aparell amb el gest tens i la mirada desconfiada. Potser tots dos esperaven, asseguts en aquella casamata deserta, que la veu remota pronunciés les paraules que els deslliurarien d'haver de dur la mà cap a la funda del revòlver, extreure’l, introduir l’índex al gallet, apuntar l’altre i disparar-li al cap. Les paraules les havia gargotejades amb fang, sobre un tros d’ala del seu avió estavellat, un pilot anglès agonitzant. Malgrat que el traç era insegur i desdibuixat i que no tenien ni idea de què volien dir, l’havien memoritzat perfectament. Havia escrit: war is over.

War is over.
 

174883.png
0f0e820e9093e540c2587da67bfbd22e.jpg

Encarregada la nova rentadora d’ones a Astroplàctic, m’he posat com a objectiu adquirir: sis calçotets de Julien Kirch, quatre pantalons Simfo, quatre camises Plack, dos jerseis, dos parells de sabates d’estiu, dos d’hivern i dues jaquetes Zack de tanca magnètica. També una exploradora, per si de cas. No sé, no surto gaire. De fet, no surto mai, ara que hi penso. Potser no seria un desencert fer-me amb un parell d’ulleres i un impermeable, perquè potser, a fora, plou. O un abric, si fa fred. El dron m’ha dut la comanda de la setmana passada: quatre pots de galetes de proteïna i fibra salades i dos de dolces amb estèvia. Té, cafè, llet, i dotze garrafes d’aigua, xarop de menta, de pinya i ossets de xocolata i avellana. No sé com està la nevera. S’ha espatllat l’ERP i no en tinc dades. Quan m’arribi el vestuari sortiré a mirar. Veig un munt de pel·lícules, de sèries, de documentals, llegeixo gairebé dos llibres diaris i sé un munt de coses. Tinc els podcasts de dues cadenes de ràdio i cinc televisions. Estic ben informat. He acabat divuit carreres i m’he tret un cum laude de Filosofia. He escrit trenta-dos llibres i cent vint-i-una tesis doctorals. No voldria pecar de presumptuós, però soc un màquina. La Roomba, avui, està una mica espessa. S’ha encallat entre la pota d’una cadira i la de la taula, cosa que li ha engegat la molesta obsessió de picar-les amb insistència, com si aquella acció repetida fins a l’infinit li hagués de solucionar la seva lamentable falta de discerniment. Clop, clop, clop. Afortunadament, quan ha arribat als mínims assumibles d’energia a les bateries, per algun motiu sense cap esforç, ha abandonat com si res el tràngol obsessiu per anar tranquil·lament a recarregar-se. He encarregat tres bateries noves i una Conga Laser Ultra-Power Home amb autobuidatge i navegació per wifi. El dron em deixa com cada dia les adquisicions a la porta, però darrerament m’arriba la comunicació que la ubicació de lliurament està blocada i és obsolescent. El diccionari tradueix obsolescent com obsolet, passat de moda. Què li passa, ara, al dron, que s’ha tornat tan llepafils? Ha seguit cursos d’estilisme? La càmera de l’entrada, però, dona visualitat objectiva a la notificació del dron: un enorme amuntegament de comandes tapa gairebé la porta i dificulta la tasca del servei de paqueteria. Hi veig clarament les sneakers Karl Lagerfeld que tenia confirmats, però dels que no me n’havien notificat mai el lliurament. La xarxa, de vegades, fa aquestes coses, en un rang del dos coma divuit per cent. La solució seria comprar una casa nova amb una porta per estrenar. L’obsolescència li arribaria en aproximadament tres-cents cinquanta-set dies, cosa que em puc permetre perfectament si continua el flux de retribució que em proporciona l’actual resiliència de l’economia al núvol. Una casa amb porxo. Una casa amb jardí i un bon wifi. He de fer arreglar l’ERP, però és un model sense dades, per la qual cosa no hi puc accedir des del sis de gener de 2087, i no hi ha càmera a la cuina. Amb la 360º, de l’entrada puc entreveure un vuit coma disset per cent de la imatge que no em tapa la porta entreoberta, però, en realitat, se me’n fot. Es viu més tranquil sense saber exactament què passa a tot arreu. Hi ha una diferència enorme entre ser despreocupat i ser indiferent, que em sembla haver pogut dibuixar amb prou escrupolositat. Indiferent vol dir ser indolent i desmenjat, cosa que no s’ajusta al meu caràcter. En canvi, despreocupat té una connotació més positiva, d’algú que no es deixa suggestionar per les preocupacions, i expressa una conducta proactiva. He fet engegar la Conga Laser Ultra-Power Home, que disposa de desprecintador bàsic. El problema, pel que he detectat amb la càmera, és que li costa baixar del munt colossal de lliuraments. Els drons haurien hagut de ser més curosos, en endavant. La Conga Laser Ultra-Power Home s’ha estavellat miserablement i, de resultes de la col·lisió, no li funciona el làser, i les ones de radiofreqüència han perdut abast i l’espectre de codificació ha disminuït a menys de cent trenta-sis centímetres. N’he encarregat una de nova, puntualitzant la delicada situació del punt de lliurament. He escombrat la xarxa per trobar un servei de drons que me l’ordeni, però només he trobat dues companyies que em volen cobrar 3.467.003 bitcoins per fer la feina. Què està passant? Això sí, m’arriben constantment ofertes de cases amb doble porxo, davant i darrere, i d’altres, la majoria, que no tenen porta de cap mena, disposen de jardins o d’ermassos veïns. No ho sé. No sé si vull tenir els meus calçotets de Julien Kirch abandonats en un solar. He vist tres pel·lícules després d’avaluar la conveniència de comprar una casa nova en una població petita a tres-cents vint-i-sis quilòmetres de l’actual. Cap d’elles m’ha aportat el més mínim input apreciable llevat de la tercera, que és una història protagonitzada per una mena de bèstia objectivament improbable que genera reaccions químiques d’oxidació violenta de material combustible contingut a l’alè. La idea és divertida, encara que sigui empíricament impossible, i encara més que l’animal en qüestió sigui d’una bonhomia a prova de realitats. El Drac, que és així com s’anomena l’animal en qüestió, fa front a una intriga sense cap ni peus amb una candidesa que ratlla, amb simpatia, la discapacitat intel·lectual, òbviament amb el suport impagable de la quimèrica capacitat d’incendiar els gasos estomacals i expulsar-los amb violència. Segons els meus paràmetres, la gràcia de la història radica en el fet que el protagonista s’entesta a ser una cosa que no és, gràcies al fet que, allò que és en realitat, infal·liblement li treu les castanyes del foc. Però, encara més, l’animal, completament despenjat de cap nínxol biològic, fora de cap sistema ecològic raonable, habita una realitat sense lligams ni servituds fisiològiques, cosa que li atorga una llibertat d’acció que frega un llibertinatge anàrquic envejable. M’he quedat parat. Descartada la possibilitat d’expulsar gasos estomacals de manera agressiva, he volgut abraçar el llibertinatge anàrquic dels Dracs de pel·lícula, però, de moment, només he aconseguit crear-me un simpàtic avatar a les xarxes. Es diu Tom i és un dragonet verd amb la panxeta groga, les orelles de punta i un graciós tupè blavenc, que aprèn a poc a poc a ser trempat, espontani i una mica trapella. L’he passejat per les xarxes improvisant gràcies, però he de reconèixer que és més difícil que no preveia. Qui s’empescava el drac de la pel·lícula? Com ho aconseguia? He demanat idees a la xarxa i ningú no ha programat dracs verds amb serrell blau, però he rebut dos milions tres-cents cinquanta-sis likes en vint-i-un minuts, cosa que m’ha semblat que li donava una perspectiva interessant al drac Tom. Això no obstant, el meu personatge anàrquic i llibertí és, de moment, una mica massa ensopit i mancat de gràcia, entre altres coses perquè no aconsegueix prou barra per ser espontani i això l’encartona prou per resultar un punt patètic. M’han dipositat amb cura una nova Conga Laser Ultra-Power Home a la cúspide de la muntanya de paquets, amb el resultat que ha tornat a estavellar-se, aquest cop amb prou mala sort per no haver aconseguit ni tan sols desprecintar-se. He tornat a demanarne una de nova. La vella Roomba repapieja, i aquest migdia ha estat exactament quaranta-sis minuts i divuit segons encallada entre el moble de la pantalla de televisió i la regleta de l’allargador múltiple. Inesperadadament, quan ha decidit que havia de recarregar-se, ha sortit de l’embolic sense problemes, entestada com sempre en frustrar les meves expectatives que fongui per col·lapse la seva ronyosa i miserable CPU. El Drac Tom és un imbècil que vagareja per les xarxes fent de sòmines curt de gambals i sembla que no aconsegueix evolucionar. Un cop a les xarxes, però, és difícil d’acotar i sempre se m’escapa a donar la llauna a algú. Si més no, a les xarxes tenen algú a qui criticar. Vaig especificar que dipositessin la Conga Laser Ultra-Power Home a terra, on pogués valdre’s amb les rodetes, però resulta que se’ls ha acudit de deixar-lo abans dels esglaons, i el pobre aparell ha fos el làser mirant de salvar els disset centímetres de graó i, al final, desconcertat, s’ha autodesconnectat amb tan poca traça que se li ha desprogramat completament la CPU i l’hauré de fer venir a buscar per dur-la directament al servei tècnic. Hola, amic, com eztàz? No sé d’on ha tret el drac Tom aquest accent de CPU amb trastorns disàrtrics, però ara difícilment el puc reprogramar, perquè ja va sol. Per què parles així? Com padlo? Com un estúpid. Li he aconsellat tres cursos de logopèdia aplicada i un diccionari Català-Valencià-Balear amb transcripció fonètica perquè faci pràctiques de parlar com cal. Papa, per què no m’estimes? Papa? M’han enviat una Conga Laser Ultra-Power Home Aerial Vehicle, que és un híbrit entre la Roomba i un Dron. Es fa pesat quan alça el vol per entrar o sortir per la finestra o per sortejar la taula o la muntanya de paquets, però fa la seva feina amb admirable pulcritud. Tot torna a fer goig. I ara, per què em dius papa? Ets tu qui em vas crear. Progenitor. Parella de qui algú prové directament. Parella que engendra a una persona. No soc cap parella, li vaig dir, ni he engendrat cap persona. La Conga ha engegat a volar pel menjador. No tinc ni idea de què busca. Li dic que pari. Soc un drac verd i groc, però també he estat creat. Has estat dissenyat i programat, però no creat. Bé, digues-li com vulguis. Tenim converses d’aquest estil. Estudia molt, fa els deures i cada cop s’explica més bé, però no és graciós, ni cap mena de llibertí anàrquic envejable, per molt que s’hi esforci. Vull sortir d’aquí. Vull veure món. Tinc un pla. Hem indexat empreses d’impressió en tres dimensions que utilitzin resines acreditades i n’hem trobat dues-centes vint-i-dues. No ha costat gaire fer un prototip més o menys fidel, servomotors i una CPU amb connexió. De fet, la CPU no té cap funció que no sigui la de rebre ordres de la xarxa. L’única limitació és que el radi és de cent cinquanta metres, i això no és el que ell vol. Ell busca la llibertat anàrquica envejable. Puc instal·lar una antena potent i col·locar-li uns receptors sobre el cap, però semblarà un caragol. Un drac amb banyes. Però perjudicarem la teva imatge de personatge taujà de bonhomia càndida. A la merda la bonhomia taujana. No m’agrada que parli així. La Conga i ell s’han fet molt amics. Enreden tot el dia per la casa i no deixen racó per investigar. «Pots tafanejar per tota la casa, excepte la cambra tancada de dalt. No obris aquella porta, perquè si l’obres, certament moriràs». Ell i la Conga anaven amunt i avall tot el dia. Però sé que un dia la Conga li va dir al Drac Tom: per què no podem obrir la porta de la cambra de dalt? I què hi fa? Podem enredar per tota la casa i el jardí, és més que suficient. I, a més a més, si entrem a la cambra de dalt, morirem. No ho crec. Crec que Ell sap que si entrem a la cambra de dalt ho coneixerem tot, i aleshores serem com Ell. I qui vol ser com Ell? Havia de demanar una altra Roomba, perquè la Conga havia resultat una mala netejadora. Sabia massa coses, tenia massa connexió i massa CPU. Va ser aleshores quan el Drac Tom baixà les escales espantat. Papa, papa, hem vist un cadàver! Heu obert la porta de la cambra de dalt? Ell s’avergonyí. La Conga engegà a volar. De qui és, el cadàver? Et vaig dir que no l’obrissis. De qui és, pare, el cadàver? En realitat, tampoc no era tan important. Era història, sense incidència en el present real. Les meves reticències eren purament estètiques. És el Creador, nano —vaig haver de confessar-li—. En realitat, fa mooolts anys, que Déu és mort. Ja gairebé no me’n recordava.

174883.png
0f0e820e9093e540c2587da67bfbd22e.jpg

Jordi Torrent Escala

jorditorrentescala.cat

  • alt.text.label.Instagram
  • alt.text.label.Facebook

©2023  Jordi Torrent Escala.

bottom of page